La manera de comprar, de cuinar, de produir, de conservar, de reaprofitar les coses, estava marcada per l'objectiu què tot havia de durar. “En les tomaques es feia conserva, què es posava en botelles de xampany”, explicava Rosa Virgili. Els entrevistats coincideixen que generalment no es va passar gana, però el consum era del tot justificat. L'autoabastiment era una regla que s'inculcava en l'educació des de molt petits: a les nenes, per exemple, se'ls ensenyava a cosir perquè poguessin fer-se elles mateixes la roba, i els pedaços. No es vivia en l'abundància actual. De totes maneres, recorda que el comerç del municipi era important, hi havia moltes botigues de comestibles, sabateries, botigues de gorres, locals per arreglar carros, ferreteries, gelateries, pastisseries, merceries, barberies... Per una altra banda, les condicions higièniques i les condicions de treball, deixaven molt a desitjar respecte a les actuals, i comportaven molt de risc en la salut de les persones del 900.
Rosa Virgili va continuar el negoci matern. La seva mare durant la guerra tenia una botiga de comestibles situada al lloc on va nàixer Rosa, al 125 del carrer Major, antigament se deia carrer Generalísimo Franco. El seu iaio per part de mare feia calç, tenia un forn. El seu pare era ebenista, però va aprendre l´ofici del sogre i s'hi va dedicar fins als 60. L'ús de la calç va decaure, perquè va venir el bum de la construcció, i es van utilitzar altres materials. La calç servia per a fer el morter i per emblanquinar les parets (a més de donar-los color, les reforçava). Posteriorment l'establiment de la seva mare també es va ubicar al carrer Major, n. 109, i després se va traslladar al carrer Sant Jaume. A la botiga hi venien queviures, carbó i calç. El que més venien era "abadejo" i les sardines de casco, perquè tenien més aguant. Les sardines estaven en unes capses que després s´utilitzaven per a fer planter.
Hi havia uns horaris comercials, però no es respectaven: en el temps de l'estraperlo, hi havia productes intervinguts, i a altes hores els tocaven el timbre per comprar. Es comprava a granel, ja que sortia més econòmic. Com no hi havia plàstic, la gent anava a comprar en platerets o tassetes. No hi havia neveres. Hi havia diferents maneres de conservar els aliments, per exemple, es deixaven refrescar al pou. Rosa Virgili ens va parlar de grans canvis entre la Ulldecona de fa més de 50 anys i l'actual. El tema de la higiene, per exemple, ha fet un gran salt cap endavant. Al poble hi havia 2 safarejos, cap a l'any 50 els van traure. Al 1949 van fer les cloaques i al 1952 es van posar l'aigua potable. Els carrers i la gent feien olor. En temps de plegar els recol·lectors vivien en casetes de pagès, dormien a la pallissa, els homes a una part i les dones a un altra. “Hi havia poca higiene i la gent es canviava poc la roba. Hi havia moltes infeccions, i morien molts xiquets de diarrea”, subratllava.
L'analfabetisme estava força estès i el rol de la dona també era molt diferent al d'avui en dia. Les dones no podien tenir un negoci propi al seu nom. L'educació d'homes i dones estava separada, i era diferent, segons el paper que cada sexe havia de complir a la societat. Les dones havien de fer les feines de casa i aprenien de petites a cosir per fer-se la roba. “El sabó moll també era casolà”, afirmava. Per a passar-s'ho bé, només els calia l'amplitud i llargada del carrer Major. La gent passejaven des de la plaça de l'Església fins a la Plaça Sales i Ferré (la Mera), amunt i avall. Quan plovia es quedaven baix les porxades de la plaça.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada