Pepita Sorli ens parla d'una Ulldecona què als que hem nascuts dins les darreres dècades, ens sembla molt aliena i allunyada. Ens fa adonar fins a quin punt s'han produït avenços, en el món de la medicina molt destacats, per exemple. D'aquella època no li agrada la ignorància en la qual vivien. Però també ens parla, com la majoria dels entrevistats, de la vida que hi havia al carrer, i de la unió entre la gent. Pel sector Sant Antoni, conta que s'ubicaven “23 comerços”: l'oficina de correus, fondes, establiments de comestibles, ferreria, cinema, bodega, carnisseria, sastreria... També es portaven a terme moltes activitats culturals. Però sobretot ens assenyala que els aliments eren molt gustosos: “Enyoro el sabor del menjar d'abans. No té punt de comparació, tenia molt més sabor. Ara tot té gust a plàstic”.
El seu avi (ara tindria uns 150 anys), tenia una ferreria amb 3 treballadors situada a la placeta de l'abeurador. “En aquells temps, hi havia gent que li anava a buscar unes tenalles per arrancar-se els queixals”, explica Pepita. En uns pocs exemples, il·lustra com han canviat les maneres de fer al llarg d'aquest segle i mig. “El iaio deia que a la ferreria se ferraven els matxos a la matinada, entre les 3h i les 4h, per poder arribar pronte a la finca, i així treballar de sol a sol”, apunta. Les rodes dels carros eren de fusta, però la part de fora era de ferro "per la qual cosa, se tenia que ajustar el ferro a la fusta". Afegeix: “Per a ferrar-ho, com necessitaven espai, feien el foc a la placeta del carrer, la gent aprofitava per portar menjar per torrar: tomaques, primentons, pataques...”
Quan el iaio es va deixar la ferreria, Pepita junt amb el seu marit van posar al seu lloc una bodega, què va partir l'entrada perquè també hi havia la ferreria que va continuar el seu pare José (ell forjava detalls de balcons, escales, reixes...). Cap a 1950, també va obrir una altra bodega, situada a l'actual plaça de la Diputació, darrera d'on hi ha la Casa de Cultura, que llavors s'usava de mercat municipal. El vi el destil·laven a la cooperativa. La gent anava en garrafes per comprar vi blanc i negre. Venia gent de fora, fins i tot n'encomanaven. Als punts de venda de vi, quan n'hi havia, penjaven a l'entrada un ramet d'olivera, per indicar-ho a tots aquells que en volguessin comprar.
Pepita com la majoria de gent amb qui hem parlat, ha viscut alguns dels moments més convulsos del segle passat. La guerra civil, sobretot, va marcar la infància d'aquella generació per a sempre. “Recordo quan era molt petita, 3 anys, que estava comprant i passaven avions i sentiem els bombardejos... No entenia res. Gent que anava cap a l'Estació per fugir amb el tren, gent que marxaven cap a les casetes de camp a refugiar-se...”, explica Pepita. “Quan van tornar, les cases del poble estaven saquejades. La gent va començar a muntar-se els establiments i comerços i van lluitar pe fer-los créixer”, afegeix.
En el temps de l'estraperlo, tenien a la ferreria instal·lats els americans. Els caps estaven a on ara s'ubica la Floristeria El Molí. Com a cosa curiosa, ens contava que hi havia un quartet amb paquets de coses que donava la gent: menjar, roba... per als soldats del front i la gent que més ho necessitava; però quedava el dubte de si s'enviava o no. Era un temps que a la gent els va tocar lluitar molt, per a sobreviure: "No hi havia horaris comercials. La bodega no se tancava mai, dormiem inclús en la porta oberta".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada